Eixida nº 119: El pantà de Tibi. Dissabte, 13 desembre de 2014

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL, SOLLANA.

Eixida nº 119: El pantà de Tibi         Dissabte, 13 desembre de 2014 

ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá           CRÒNICA: Alba Martínez Gandia  

UN PANTÀ SINGULAR. “El pantà de Tibi, és un dels pantans més antics d’Europa, Començà a construir-se l’any 1579 i s’enllestí el 1594 amb alguna que altra interrupció pel mig. Va costar 58.23 lliures, 17 sous i 4 diners. Podeu imaginar l’esforç humà que significà alçar-lo en aquella època. Només en recordar que les pedres amb què està fet foren tallades a mà, una a una, ens val la pena considerar-lo també una mostra de la importància que tingué l’ofici de picapedrer fins fa ben pocs anys. Aquest pantà, encara hui dia, és una exemple de tècnica arquitectònica pel tipus de construcció amb carreus fent arcades de mitja bòveda amb compressió. Amb un front d’uns 46 metres d’alçada i entre els crestalls de la muntanya que l’aguanten, quan l’aigua l’ompli, passejar aquest camí ens ofereix un paisatge inesperat.” Segons diu un rètol al peu del pantà. 

El dissabte 13 de desembre del 2014, va tenir lloc l’eixida 119 del Col·lectiu Ullal de Sollana. L’excursió va ser al Pantà de Tibi, situat a la província d’Alacant, més en concret entre els termes municipals de Tibi i Xixona. Aquest embassament està construït sobre el riu Montnegre i és el pantà més antic d’Espanya i un dels més d’Europa, amb 435 anys (1850-2015). Va sofrir un trencament parcial el 1601, i l’embassament va estar buidat i reparat. Un segon trencament, aquesta vegada més agut, va tenir lloc en 1697 i va deixar inutilitzat aquest durant 41 anys, ja que en 1738 van començar les reparacions.

Respecte  les sensacions que ens va provocar, un dels moments de més pressió va ser la difícil escala per pujar fins dalt del Pantà, aquesta mesurava uns 43 metres i era totalment vertical, i tots, amb el cor en un puny i el fetge a la gola, vam ser capaços de pujar fins a dalt i observar, a una banda el preciós embassament, i a l’altra, el paisatge muntanyós que teníem al davant. Pocs van ser els valents a acostar-se a la vorera per on havíem pujat, ja que aquella altura, donava vertigen a qualsevol.

Una vegada dalt, vaig escoltar més d’un comentari com: -Ja podeu treure la corda per a botar- o, -També podríem haver portar la goma!-. El que em fa recordar al Sequer de Minguet. Es preguntareu a que ve aquest paral·lelisme, doncs, és perquè la presa té una amplària d’uns 30 metres, i el tipus de sòl, va recordar a més d’un al Sequer més famós de Sollana.

La ruta de senderisme va estar molt bé, i a més variada, ja que hi havien trams de senda, amb una dificultat baixa, i altres, que havies d’agafar-te d’un company per a no caure, sobretot a la baixada.

Un dels punts que cal recordar, és el restaurant, on alguns es van endur un bon entrepà de pernil i formatge per esmorzar entre un pa ben torrat.

Quan ja tornàvem i quasi arribant, alguns del grup baixaren a escodrinyar un hotel de quatre estrelles vora la senda, l’Hotel  FINCA RONESA, diu que es feren una cerveseta i algunes fotos i que l’hotel estava molt bé.

Per finalitzar, destacar l’ambient familiar del Col·lectiu Ullal, ja que he compartit amb ells poques excursions, però sempre que vaig, és un gust poder gaudir de la seua companyia.

FOTOS EIXIDA 119 A TIBI

EL PANTÀ DE TIBI, EL PRÒXIM DESTÍ DE LES EIXIDES DE L’ULLAL. El Col·lectiu Ullal de Sollana ha programat una eixida per a dissabte 13 de desembre al pantà de Tibi, l’embassament en funcionament més antic d’Europa, on es pot gaudir d’un paisatge muntanyenc molt emblemàtic al cor de la foia de Castalla. La ruta senderista que es recorrerà té un grau de dificultat baix –11 km entre l’anada i la tornada– i l’hora prevista d’acabament és a les 13.30 h. Qui estiga interessat a assistir a l’excursió, pot contactar directament amb l’associació o per mitjà del Diari de Sollana. Diana Buïgues. Diari de Sollana. 11.12.14

Eixida núm. 118: La Llum de les Imatges: Culla i Catí

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL, SOLLANA.

Eixida nº 118: La Llum de les imatges: Culla i Catí            

Dissabte, 15 novembre de 2014 

ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá

CRÒNICA: Leonor Llinares Pedro

LA LLUM DE LES IMATGES. PULCHRA MAGISTRI. L’ESPLENDOR DEL MAESTRAT A CASTELLÓ: CULLA I CATÍ. El dissabte dia 15 de novembre, acudirem puntuals a l´hora acordada i en un moment ens repartírem 20 persones entre 5 cotxes. Eixírem uns darrere dels altres, direcció cap a la primera parada, Culla. I cap a les 10:10 hi  arribàrem. El bon temps ens va acompanyar tot el dia. Allà ens esperaven ja els amics d’Alaquàs

Entràrem al bar La Solaneta i, després d´un poc d’espera ens tragueren un bon esmorzar: embotit i formatge de la zona i un pa boníssim. Alguns dels que portaven bocata decidiren guardar-lo. Tot molt bo. En un moment, es feren les 11, acabàrem engolint l´últim mos i el café, perquè Julia i Vicent Galiana junt als seus amics ens esperaven on s’iniciava la visita i ens avisaven que la guia ja començava.

Arribàrem ràpidament a la església del Salvador, el punt de recepció dels visitants, però com era xicoteta, la visita ja havia acabat; tot i això, la guia es comprometé a ensenyar-nos-la al final.

D’allí ens dirigírem cap l´Antic Hospital, on ens mostren obres que anaven des de reproduccions d’art rupestre de La Valltorta, (del famós pintor Porcar), fins testimonis ibers, grecs, romans o islàmics, destacant entre elles la Mare de Deu de la taronja, d’Olocau del Rei o  l´Arquer de la Cova dels Civil. De les quatre creus que s’hi exposaven, destacava, per la seua senzillesa, la de vidre de roca.

Després  anàrem cap a la Porta Nova, on es veia una esplèndida panoràmica i es divisava fins la mar argentada. Allí vérem  les restes del castell templari, mai més reconstruït, però de les pedres del qual, es varen fer les cases del poble i el paviment dels carrers amb les seues pujades, baixades i escales, tot molt  ben restaurat.

Acabàrem a l´antiga presó (tot i que sona mal), que acollia una mostra de retaules i pintures dels tallers de Morella i el Maestrat, destacant d’entre tots, el Tapís de l´Últim sopar, de la Catedral de Tortosa, del S. XV.

Quan després tornàvem per a vore la església del Salvador, ens trobàrem que estaven fent un bateig amb missa, pegarem una ulladeta ràpida i en eixir ens férem la foto de grup i marxàrem cap a Catí.

A Catí dinàrem al restaurant El Prigó,  crec  que fou un encert, local agradable, varietat de carta,  no massa car i tot molt bo. 

A les 16h. acudírem a la llotja de la Vila on ens esperava el guia. En la part alta admiràrem l´artesanat bonic i senzill, la pintura mural, les finestres gòtiques i el terra tan original amb aquell  empedrat centenari. Després anàrem a la església de la Assumpció que ens mostrava el teginat de fusta recuperat del segle XV i l’esgrafiat del segle XVII, els troços de l’altar de pedra recuperats amb restes de policromia. Destacar també el retaule de la capella de la noble família Espígol o altres lligades al paisatge, com els dos peirons o creus de terme.

Quan eixírem de l´església eren cap les 17,30 h., ens férem la segona foto de grup. L´aire estava refrescant i s´olorava la llenya  d´algunes xemeneies que escalfaven ja les llars del poble. Meta complida, faltava però emportar-nos algun record per al paladar, així que anàrem parant tots a l´eixida del poble, on estava la botiga de la fàbrica de formatges de Catí. Férem cua, carregàrem el que volguérem, ens acomiadarem i, cap a casa.

Un dia molt agradable, missió complida i fins l’altra.   


ÀLBUM FOTOS EIXIDA CULLA I CATÍ

EIXIDA 117, 18 octubre 2014: Ruta Estellés a Burjassot

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL, 

Eixida nº 117: Ruta Estellés per Burjassot.   

Dissabte, 18 octubre de 2014    

ORGANITZA: Joan Ferrús Vanaclocha   

CRÒNICA: Cloti Valerio Chulvi

RUTA ESTELLÉS PER BURJASSOT: El dissabte 18 d’ Octubre va clarejar un dia solejat, amb una temperatura d’estiu, i això que estàvem en la tardor. A les 8,30 es concentraren al Rívoli  els membres del Col·lectiu: Pau Cordoba, Juanvi Ferrús, Pepa Ferrús, Antonia Chulvi , Leonor Llinares, Rafa Calabuig i Pili, Françes Buïgues i Pepa. Anys anteriors havíem celebrat la “Festa Estellés” degustant menjars típics valencians, bé sopant o dinant, enguany però, havíem decidit fer la Ruta Estellés a Burjassot i així conéixer millor la figura humana i el medi on va desenvolupar la seua existència el poeta.   

Jo vaig eixir d’un altre poble, de Faura, a la Comarca del Camp de Morvedre,  i vaig enfilar cap a Burjassot, la població on va nàixer i viure  Vicent Andrés Estellés.  Hi vaig arribar més prompte que els meus companys, que venien de Sollana. Cap a les 9, 30 ja hi era a la plaça d’Emilio Castelar, al centre del poble.  Sortejant les paradetes del mercadet que feien els dissabtes, vaig pujar a l’ermita de San Roc. Des d’allà dalt amb una ullada es veia com estava estructurat el poble i em reconfortà comprovar que no havia perdut gens l’essència de poble, tot i estar molt a prop del cap i casal. Estava asseguda al mur de baixada cap a la plaça, davant de l’Ajuntament  i gratament amb sorpresa comproví que allà estava  la plaça de Jaume I, i tot just al cantonet, la parada 11 de la ruta d’Estellés. Li vaig enviar un whatsapp  a Joan Ferrús preguntant-li on estaven, i em respongué que en l’escultura del poeta, que és la parada 13, ben a prop d’on em trobava jo. Em vaig enfilar cap  a l’escultura i em trobí, després d’un any sense veure’ls, uns quants amics  i a Joan Ferrús explicant la biografia de Estellés.

A tots ens sorprengué molt que Burjassot compte amb un gran nombre de carrers  d’homes molt il·lustres, liberals i republicans com: Castelar, Mendizábal, Blasco Ibáñez, Mariana Pineda, Concepción Arenal, Pablo Iglesias,  etc. Anàvem fent la ruta, però triàvem les parades aleatòriament, per poder fer-la quasi tota.

Cap a les 11, baixàrem de l’Ermita de San Roc, i  paràrem en el punt 9 “Agrupació Musical Los Silos” i, després de llegir el poema “Bandes”, ens asseguérem al bar “Musical” a fer una picadeta, fins les 11:30.

En continuar la ruta, una de les parades que més ens emocionà a tots va ser la de la Plaça de la Constitució, parada 8, on llegírem conjuntament el poema “Assumirás la veu d’un poble”.  L’any 1976, Joan Fuster escrigué “feia segles que, al País Valencià , no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tant potent”.

En aquesta plaça, abans anomenada Plaça del País Valencià, el 1979, el poble de Burjassot  homenatjà a Estellés amb un bust  d’Eduard Cortina. El bust  fou pintat i atacat pels feixistes, i després oblidat per l’Ajuntament, fet que conduí al poeta a donar-lo al poble de Benimodo- on tenia una casa-  i, des d’aleshores, està exposat a l’Ajuntament  d’aquest poble de la Ribera.

Continuant amb el recorregut, paràrem a la Casa de la Cultura i llegírem el poema “Els amants”. Mentre el llegia, recordava quan era una infant i escoltava l'Ovidi Montllor…com ell no el recitava ningú ; o a Paco Muñoz cantant “Assumirás la veu d’un poble”, a Raimon, a Al Tall etc. que també han homenatjat Estellés.

Seguidament,  anàrem cap al Forn de la “trabucà”, molt important per a la família d’Estellés on  llegírem un fragment del llibre “Tractat de les maduixes” que forma part de les seues memòries,  i també el poema “L’ofici”, inclòs al “Llibre de les meravelles” (1971).

Continuàrem la ruta per alguns dels  punts més íntims i emotius per al poeta: Casa de la cosina Fina (15), Casa on va nàixer (16), Casa on va morir la filla Isabel (17), on llegírem el poema “Cançó de Bressol”. Escrivint aquesta crònica, necessitava tornar a escoltar l’Estellés, i em torní a ficar una entrevista que va concedir a TV3 l’any 1987. Només escoltar la seua veu, em transmeté el profund amor per la seua família, el seu ofici i el seu poble. Parlava del fred que va passar al pis on vivia, que era un proletari, un gran home, humil però culte, sensible i compromès amb el seu País.

Així aplegàrem al punt de la ruta 21, la Casa del carrer Josep Carsí, on va escriure el “Llibre de les meravelles” i on va viure el darrers anys de la seua vida. Per a finalitzar l’eixida, anàrem pel carrer Jorge Juan fins la Plaça del Pouet, on tenien els cotxes els meus companys. Ens acomiadàrem  i jo vaig tornar desfent el camí fet  fins el carrer Josep Carsí on tenia el cotxe.

És un gran honor haver fet aquesta crònica, la d’un poeta tan volgut per a tots els que estimem el nostre País. El 27 de març  de l’any 1993 estava l’Ovidi  donant un concert a Castalla, quan va assabentar-se que havia mort el poeta. Molt afectat va dir “S’ha mort el poeta Vicent Andrés Estellés, intentaré cantar M’aclame a tu”.

Cloti Valerio Chulvi

NOTA. Podeu vore les imatges d’aquesta excursió en l’album PICASSA del blog del Col·lectiu clicant:  

ÀLBUM DE FOTOS DE L'EIXIDA A BURJASSOT

Eixida nº 113: MOIXENT, un passeig per la Toscana valenciana

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL, 

Eixida núm. 113: MOIXENT, un passeig per la Toscana valenciana.

Dissabte, 22 febrer 2014    

ORGANITZA: José Manuel Talens (del Centre Excursionista de València).

CRÒNICA: Paco Vila Llinares

A les 8 del matí eixírem des de la Plaça Major, un grup de 20 persones en diversos cotxes, iniciant el recorregut cap a Moixent. A les 9:15 arribàrem a la Plaça del Convent on estaven esperant-nos José M. Talens, Javier García, el matrimoni peruà i uns familiars de Paco Buigues. Tots junts ens traslladàrem a l’inici de la ruta de senderisme que anàvem a fer pel Barranc de les Covatelles, una ruta molt interessant per la gran varietat de vegetació típica mediterrània molt ben conservada, disfrutant al mateix temps d’un paisatge molt bonic, al qual ja comencen a dir-li “la Toscana Valenciana”, tot això molt ben explicat per J.M. Talens que ens va fer de guia durant tot el dia. Abans d’acabar la ruta, férem un descans per a esmorzar amb un ambient esplèndid, en una zona on podíem disfrutar del sol perquè a l’ombra feia un poquet de frescoreta.

En acabar la ruta a peu, pujàrem als cotxes per traslladar-nos fins al poblat ibèric de la Bastida datat al s. IV a.c. on férem un interessant recorregut per les restes arqueològiques i també poguérem vore una bona reproducció ampliada del Guerrer de Moixent del qual hi ha una obra germana en els jardins de l’antic Hospital General al costat de l’ermita de Santa Llúcia. La figura original del Guerrer de Moixent es troba en el Museu de Prehistòria de la Diputació de València des de l’any 1931. El guia també ens portà a vore una reproducció a grandària real d’un habitatge d’aquella època amb els estris que utilitzaven, donant-nos una molt bona explicació de com vivien els ibers.

En acabar la visita al poblat, ens arrimàrem a les bodegues Celler del Roure, propietat de la família Calatayud, les quals es posaren en marxa l’any 1996 i que tenen unes interessants bodegues subterrànies amb 100 gerres de fang que es calcula que són anteriors al segle XVII, ja que en aquest segle es troba la primera documentació on es mencionen. Desprès de fer la visita ens convidaren a fer una degustació de vins criats a la zona de les Alcusses, a 500 metres d’altitud, com eren el vins: Maduresa 2008 Crianza, Setze Gallets, vi jove, les Alcusses Crianza i Cullerot Blanc. Cal dir, per tancar  el recorregut per les bodegues, que l’atenció de la família Calatayud va ser molt amena i agradable.

Finalitzàrem la visita quasi a hora de dinar i ja ens estaven esperant al restaurant Bon Aire on ens serviren un menú casolà que ja havíem acordat prèviament, els plats principals foren un Gaspatxo Moixentí o una paella de conill i verdura, molt diferent a la que estem acostumats a la zona de La Ribera, tot açò acompanyat d’un molt bon ambient i atenció per part del restaurant.

Després de dinar ens traslladàrem amb els cotxes al centre de la població de Moixent, on des de la plaça de l’Ajuntament i cap a les 5 de la vesprada, el grup i altres persones que es van unir, començàrem una visita guiada i teatralitzada, acompanyada per un grup de músics locals pels carrers del Moixent medieval, explicant-nos Talens com eren les construccions i la forma dels carrers, així com la història i els costums de l’època, ressaltant la transició de l’època musulmana a la cristiana tot dins del barri de Santa Ana amb uns carrers estrets i alineats d’una forma molt interessant a l’església de Sant Pere, d’estil neogòtic, des d’on es divisava el castell Almohade del segle XII. A continuació vam vore la projecció, en el saló parroquial, d’un vídeo de la llegenda local de l’Escala de la Donzella, de d’allí ens traslladàrem al llavador municipal que continua en funcionament i el qual encara és utilitzat per algun que altre veí.

Hem de felicitar molt sincerament al grup de teatre, als músics i al guia per la labor que estan portant endavant per a promocionar el poble de Moixent, dinamitzant la zona que està molt afectada per l’actual crisi.

Acabàrem la visita cap a les 7 de la vesprada havent gaudit d’un dia molt complet i agraint l’entusiasme que ens demostrà en tot moment el nostre guia José M. Talens del Centre Excursionista de València.

Fotos Col·lectiu Ullal

Fotos Carmen Andreu

Eixida 112: Ruta de los Calderones, o los Pantaneros en Chulilla

Organiza: Javier García Gómez

Crónica de José Manuel Talens (del Centro Excursionista de Valencia)

Para este día se sugirió la visita y senderismo por Chulilla, población situada a 400 msnm y a 60 km de Valencia más los 22 km de Sollana a Valencia dan 82 km de distancia.

Como se incorporaban participantes de Sollana y de Valencia, la concentración se realiza en Chulilla a las 9.00 horas en el parking publico a la salida de Chulilla, dirección Losa del Obispo, y una vez reunidos Joan Ferrús hace entrega de la publicación memoria  El Ullal a los participantes que todavía no la tenían.

Dada la hora y la temperatura nos acercamos a un bar del pueblo para tomar un café y empezar el sendero con más energía.

El sendero me pareció uno de los más espectaculares de la provincia, y lo iniciamos a las 9.15 h. Tras unos 500 m, la dejamos por la izquierda, y a la sombra de un esplendido algarrobo (ceratonia silicua) Javier Gómez expone el panorama de todo el sendero, y su entorno geográfico y complementa José Manuel Taléns las características de la vegetación. 

El sendero es que recorrían todos los días  los obreros que participaron en la construcción del pantano de Loriguilla en los años 50, de ahí su denominación de sendero de los pantaneros.

Un poste de senderismo, indica “Embalse de Loriguilla-Los Calderones”, y un corto y suave descenso, nos deja al borde del cañón del Turia en un espléndido mirador desde el que se tiene una preciosa vista del río y del Charco Azul. Seguimos río arriba por la cornisa en suave descenso, cruzamos el cauce de un barranco, por la misma carretera, a primera hora estábamos solos pero al regreso ya estaba más masificado el trayecto.

Desde un alto que se contempla el cauce serpenteante del rio Turia, Javier García comenta las adaptaciones de las plantas a la humedad comparando las hojas de las que están en el cauce con las que están en lo alto.

Seguimos río arriba por la cornisa en suave descenso, cruzamos el cauce de un barranco, y a las 9:50 encontramos el primer puente colgante. Por unas escaleras, descendemos hasta su nivel, a considerable altura del agua; los que tienen vértigo, muestran algún reparo, pero es fuerte y seguro; lo cruzamos. Pronto, poco más adelante, vemos el siguiente. Están en un punto estratégico y la vista del cañón, tanto río arriba, como río abajo, es espectacular. Juanvi aprovecho para sacar diferentes instantáneas del evento. Pasado el puente, el sendero continúa por la ribera, entre cañas y junto a las cinglas. A las 10:10, encontramos la tercera pasarela, no colgante, sino fijada al suelo, y que sirve de acceso a vías de escalada; no tiene continuidad, y si se cruza, hay que volver a este punto. Nos asomamos al centro, para hacer fotos, y seguimos. Hacia las 10:30, se abre el cañón, llegamos a una caseta, de donde parte otro puente, de uso no público; se trata de una estación de aforo del rio, aquí paramos a almorzar entre las 10:50 hasta las 11:15 horas. Almorzamos, que después de la caminata nos supo extraordinario, además de compartir dulces, frutos secos y vino.

Mientras almorzamos contemplamos los enormes cortados producidos por el rio a lo largo de millones de años y la disposición de los estratos plegados por la acción geológica.

Una vez con el estomago lleno Javier García realizó unos cálculos de la velocidad del agua, el nivel de agua circulante, José Manuel explico otro poco de botánica ya con la curiosidad satisfecha, iniciamos el regreso por el mismo camino de ida, de nuevo por los puentes que tanto nos habían impresionado.

Al regreso al pueblo realizamos el otro sendero: el del Charco Azul, se trata, y con mucha diferencia, de la ruta con más afluencia de público y una de las más bonitas y con más historias que contar.

Al parecer, el charco azul toma su nombre del término de origen árabe azud, que indica la presencia de una pequeña presa en la zona, utilizada para regar la huerta adyacente al pueblo.

El camino es fácil de recorrer y está bastante bien señalizado, tomamos  desde la carrera que va del parking a la plaza, por la cara norte del pueblo hacia el río. Se encuentra perfectamente indicado su recorrido por las calles del pueblo y después no hay pérdida, siempre hacia abajo y río arriba.

A medida que nos vamos acercando íbamos comprobando como se estrechaba el cañón por el que fluye el río hasta llegar al Charco Azul, lugar en el que las paredes se distancian alrededor de 10 metros. A principios y mediados del siglo XX se desarrolló en la zona una incipiente industria hidroeléctrica que últimamente se está volviendo a incentivar (nueva central en el embalse de Loriguilla). Desde el Charco Azul se encuentra un canal de aprovechamiento de esta energía que devolverá sus aguas unos 5 km río abajo.

Las historias son muchas de esta parte del pueblo, las más conocidas versan sobre la antigua forma de transporte que utilizaban las aguas del río para llevar madera desde los montes del norte a la ciudad de Valencia. Debido a la estrechez, se formaban pequeñas aglomeraciones de troncos que tenían que deshacerse, tarea bastante complicada y en la que muchos hombres perdieron la vida, por lo cual se construyó una pequeña ermita en la parte izquierda del río. También hay historias de ahogamientos, de cuando el río era libre y no había presas que lo contuvieran. En la actualidad hay una tremenda dejadez por parte de las autoridades locales que han dejado perder la pasarela que te llevaba hasta el azud, destrozado tras la riada de 1989.

Los árboles y la vegetación más característica, que destacan por su gran porte, están etiquetados, contribuyendo así a la divulgación científica, a los numerosos usuarios de este sendero y el Charco Azul, muy utilizado por los habitantes de Chulilla y visitantes, ya que el tiempo que se tarda en llegar es de algo menos de media hora y en volver de algo más, que es todo subida.

En la zona forestal, nos encontraremos principalmente el pino mediterráneo que sobrevive a pesar de las amenazas y repetidos incendios, junto a una gran riqueza de especies arbustivas como la zarzaparrilla, el mirto, las madreselvas, el lentisco, el madroño, el durillo, la cornicabra, el aladierno, la olivilla, la coscoja,... También en el cauce es posible ver aves como el Martín pescador y la oropéndola.

A las 14 horas, tal como estaba previsto nos sentamos en el restaurante Santa Bárbara, sito en la plaza del pueblo, donde teníamos concertado un menú, consistente en unos entrantes y el plato principal cada uno elegía a su gusto entre los platos que nos ofrecía el camarero (gazpacho, carne, olla chulillana…..)

Después de la comida estiramos un poco las piernas visitando la parte baja del pueblo, pudiendo admirar la construcción del castillo y todo el núcleo urbano adaptado a la orografía del terreno, observando la las construcciones, así como las diferentes aclimataciones y evolución de la vegetación. Reflexionamos sobre las consecuencia del incendio forestal ocurrido hace dos veranos y sobre las adaptaciones de la flora mediterránea al fuego.

Con un sol esplendido a las 17 horas se inicia el regreso de esta estupenda excursión. 

Àlbum de fotografies

Convocatòria eixida núm. 114 de l'Ullal "Senderisme i calçotada a la Bastida"

ASSOCIACIÓ CULTURAL

COL·LECTIU ULLAL,   eixida nº 114

SENDERISME PEL PARATGE NATURAL MUNICIPAL DE LA SERRA DE QUATRETONDA, El Xim

I GRAN CALÇOTADA PER A DINAR AL REFUGI-ALBERG “LA BASTIDA

Dissabte, 22 març 2014

Hora de concentració a les: 7:50 h.   

   EIXIDA: Plaça Major de Sollana a les 8:00 h.

Organitza: Paco Montagud  i Juanvi Ferrús.  Grau de dificultat: mitjana.

PROGRAMA:  Eixida a les 8.00 hores de la plaça de l’Ajuntament de Sollana fins a Simat de la Valldigna on contactarem amb el guia del Grup de Muntanya de la Valldigna. A les 9 està prevista l’arribada a la zona recreativa del Pla de Corrals on deixarem els cotxes i encetarem l’itinerari.

Itinerari.- Zona Recreativa del Pla de Corrals - Coveta del mosquit - El Xim 489 m., sender PR-CV366 - Pla dels Engolidors - Refugi la Bastida i Calçotada

Distància 12.3 Km.     Dificultat Mitjana.    Dinar “Calçotada” al Refugi de la Bastida.

A les 4:30 tornada als cotxes en una passejadeta d’una hora, per baixar el dinar.

Preu: 15 € pel Dinar (Picadeta, 10 calçots, 2 peces de carn i 3 d’embotit. Beguda, cafè, pastes i sorpresa) El Col·lectiu Ullal és farà càrrec del pagament del guia, 3€ per cap.

Equip i material recomanable: motxilla xicoteta, botes de muntanya, gorra, aigua, protecció solar, esmorzar, càmera de fotos, bastó, i roba segons l’oratge.

NOTA: L’organització no es fa responsable dels danys que els excursionistes puguen produir-se a ells mateixos.

Interessats en participar de l’eixida, contactar amb

Paco Montagud  o Juanvi Ferrús

MOLT IMPORTANT!: RESERVES fins el dissabte 15 de març, ja que hem d’avisar en una setmana d’antelació.(Recordeu, dissabte 15 últim dia per apuntar-se).

No t’ho perdes, possiblement no t’ho creuràs, una calçotada en mig de la serra, en un refugi de muntanya i a quatre passes de casa. Una eixida de les recomanades pel COL·LECTIU ULLAL. Per gaudir de la natura i de la gastronomia. I tot organitzadet, sense calfar-se el cap per a res. !!!!